Dir Adéu

Durant tota la nostra vida diem adéu en moltes ocasions. Algunes d’elles com a conseqüència natural del nostre procés de creixement i envelliment. Es tracta dels canvis fisiològics i biològics inevitables que tenim al decurs de la vida: perdem les dents de llet abans d’iniciar la pubertat, deixem la infantesa durant l’adolescència, perdem la capacitat de procreació en el climateri, perdem l’agudesa dels sentits i l’energia del cos en la vellesa….. A vegades ens alegraran, altres vegades ens costaran d’acceptar. La majoria d’aquests canvis van paral·lels al nostre cicle vital, a la nostra història personal: deixem l’escola primària, fem estudis especialitzats, deixem l’etapa d’estudiants per entrar al món laboral, deixem de ser només “fills” per a passar a ser “parella” i pares o mares, els fills marxen de casa per a formar la seva pròpia família, canviem o perdem la feina, ens jubilem….. Moltes d’aquestes pèrdues comporten un guany: formen part de l’evolució de les persones, ens enriqueixen i ens ajuden a madurar. Guanyem coneixements, experiència, prosperitat…..

Però també tenim moltes pèrdues no desitjades i que d’entrada pensem que no ens aporten cap guany associat. Es pot tractar de pèrdues materials: pèrdua d’una feina, de poder adquisitiu… o bé emocionals: pèrdua d’una amistat, divorci i la mort d’un ésser estimat. Parlem de procés de dol quan ens referim a la pèrdua definitiva per una defunció, però cal tenir en compte que també passem un dol quan la vida ens porta a perdre coses, situacions o persones que ens donaven una estabilitat i formaven part de la nostra manera de viure. Així, també és normal passar per un procés de dol quan deixem o ens deixa la nostra parella, quan els fills ens deixen “el niu buit”, quan ens quedem sense feina perquè la perdem o ens jubilem…. La intensitat i la duració d’aquest procés és diferent per cada tipus de pèrdua, per cada moment vital i per cada persona. No hi ha una mesura segons la qual estigui establert que un determinat tipus de pèrdua ens hagi d’afectar més o menys. Cada persona i cada circumstància són úniques i no es poden generalitzar.

Dir adéu a un ésser estimat és una tasca difícil, a vegades d’una dificultat extrema, sobretot quan perdem a persones de forma inesperada, prematura i/o violenta. El dolor d’aquestes morts és el reflex d’una ferida molt profunda i difícil de guarir. Altres vegades la vida ens dóna la oportunitat d’acomiadar-nos de la persona estimada, malgrat que no desitjaríem fer-ho. Val la pena aprofitar aquesta oportunitat encara que ens dolgui haver de dir-li adéu.

Acomiadar una persona, sigui de la forma que sigui com ens deixa, es un procés important i íntim que ens convida a reflexionar sobre la persona que mor, sobre la relació que hem tingut i què ens hem aportat mútuament. També sobre el mal que mútuament ens haguem pogut fer. És temps per reparar i agrair. És temps per deixar fluir les emocions i per deixar anar, vagi on vagi la persona que mor o fins i tot si creiem que no anirà enlloc. La mort ens remet a la vida i de vida només en tenim una: amb coses agradables i coses desagradables; amb alegries i tristeses, dolor i felicitat. La vida és un camí en el que ens trobem revolts tancats, molestes pedres i vistes extraordinàries. Un camí que en alguns moments fem sols i d’altres de la ma de persones estimades i no tan estimades. Quan sigui el moment de dir adéu a una persona amb la que heu caminat, si us plau no us oblideu de dir: “gràcies per haver compartit un tros de la teva vida amb mi”.

#procésdedol #acompanyamentaldol #pèrduesidol